"Veïnatges forçats" és un dels projectes de recuperació de memòria veïnal del Pla de Barris de la  Trinitat Vella, en col·laboració amb l'Observatori de la Vida Quotidiana (OVQ).

El passat està present cada dia als nostres carrers. A la part alta del barri de la Trinitat Vella hi ha un edifici blanquinós de l’any 1963. Va ser construït sobre els terrenys d’un antic patíbul de la ciutat: la famosa quinta forca. Aquest edifici, gran i mut, ens recorda que fa unes dècades allà van estar privades de llibertat moltes dones, algunes per delictes comuns, altres motius polítics — encara estàvem a la dictadura de Franco — i algunes per motius relacionats amb el fet de ser dona: per avortament, per adulteri o per l’exercici de la prostitució. És a dir, per decidir sobre el seu propi cos i la seva vida. Aquest edifici és l’antiga presó de dones de Barcelona.

Ara, el documental “Veïnatges forçats”, recorda què va ser i què va significar aquesta institució en la vida de les persones tancades allà, però també què va significar pel barri i per la ciutat de Barcelona. El documental, de la fotògrafa i artista visual Julia Montilla, recupera imatges, documents i gravacions relacionades amb la presó, en un procés de recerca fet braç a braç amb l’Observatori de la Vida Quotidiana (OVQ). Però hi ha molt més. “Veïnatges forçats” dóna veu a persones que van estar dintre de la presó, i també a militants feministes i antifranquistes que van participar en les mobilitzacions per reclamar la seva amnistia per a la dona. Simultàniament, el documental indaga en el coneixement de les veïnes i els veïns sobre la presó i la situa en el barri.

De la presó de la Trini a la Model

“El documental és fruit d’una de les línies de treball del projecte de recuperació de la memòria veïnal de la Trinitat Vella que impulsa el Pla de Barris”, explica Xavi Camino, abans cap de projecte del Pla de Barris de la Trinitat Vella. Camino va ser l’encarregat de fer la introducció al visionat del documental que va tenir lloc el passat 6 de maig a l’antiga presó Model de Barcelona. Després d’anys de treball a peu de carrer i de feina amb les entitats i el veïnat, assenyala que en la relació del barri amb la presó encara hi ha molt camí a recórrer. El desconeixement sobre el pes de la presó de la Trinitat a la ciutat encara és major. Justament amb l’objectiu de trencar el mur entre la perifèria i el centre de la ciutat, el Pla de Barris va organitzar aquesta presentació.

Una vuitantena de persones van assistir a l’acte, entre elles, representants d’entitats vinculades a la defensa dels drets civils i la memòria històrica com ara la UGT, IRIDIA, Fundació Cipriano Garcia de CCOO, la Intersindical, IAC, La Fundició o l’Associació de Juristes pels Drets Civils Atenes. També van respondre a la convocatòria veïns del barri i col·laboradors del projecte de memòria històrica.

El visionat del documental va donar pas a una taula rodona amb la participació de l’advocada Magda Oranich, la periodista i activista Anna Gonzàlez Batlle, l’activista Dolors Calvet i la fotoperiodista Pilar Aymerich. Oranich va ser advocada d’algunes recluses i també va passar uns mesos a la presó. Aymerich va fer el primer fotoreportatge denunciant les condicions en què estaven les dones preses i Calvet i Batlle van participar activament en l’organització dels col·lectius feministes i la reivindicació de l’amnistia per als delictes de la dona.

Una presó “exemplar” per al règim

L’edifici de la Trinitat, construït en sistema d’espina, tenia espai per 250 recluses. Moltes d’elles eren dones sense recursos, com acostuma a ser. Eren tutelades amb mà de ferro per les monges del Instituto Secular de la Cruzada Evangélica, una ordre que va posar en marxa Doroteo Hernández Vera en plena guerra civil per regenerar a les dones amorals. Sota el mandat de la triada “trabajo, pan y misa“, les dones eren tractades com pecadores, infantilitzades i explotades. Cobraven 700 pessetes per la seva feina que els ocupava tot el dia, però 400 d’aquestes les havien de lliurar a les monges. Les preses polítiques i les preses socials eren separades. “Pensaven que les podien pervertir”, explica Magda Oranich, advocada d’algunes recluses i presa ella mateixa durant uns mesos.

La vida era dura allà. En tot el dia únicament tenien una hora per anar al pati i veure el cel. Encara que feia molt fred, les monges no permetien portar pantalons i era obligatori parlar el castellà amb la família de visita a la presó, encara que el català fos la llengua de casa. “Un altre tipus càstig i una humiliació”, explica Mercè Garriga, militant de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR) en aquell temps.

Símbol i epicentre feminista

A les acaballes del franquisme, les lluites pels drets de les dones recloses van convertir la presó de la Trini en l’epicentre del moviment feminista a Barcelona. Davant dels seus murs, en 1976, tingué lloc la primera manifestació pública del 8 de març per demanar l’amnistia per a la dona i la sortida de les monges, com rememora la periodista i militant feminista Anna González Batlle.

Va ser en aquells temps, fràgils i vitals, quan va ocórrer un fet extraordinari. Quan el dictador Franco va morir les monges es van negar a acatar el nou sistema democràtic. D’aquesta manera, d’un dia per l’altre van abandonar l’edifici i la Trini es va convertir en una presó autogestionada per internes.

“Las Cruzadas van marxar i van deixar tot tancat, inclosa la cuina”, recorda Dolors Calvet, militant feminista i diputada pel PSUC que amb Magda Oranich i Jordi Oliveras Badias faria de pont entre les preses i la Direcció General de Instituciones Penintenciarias. Per un temps les preses van passar a comandar la presó, tot i les contradiccions de col·laborar en el seu propi tancament. En aquell procés van poder comprovar fins a quin punt la situació sanitària de la presó era terrible: una dona que havia parit sola en una sala de càstig, una altra amb un atac d’apèndix no va rebre atenció. Va haver-hi canvi de metge immediat.

L’any 1978 van arribar a la presó de la Trinitat 17 funcionàries joves, però l’esperit cooperatiu, aquells aires de llibertat, arrelat en el centre, d’alguna manera va continuar fins que, a poc a poc, es va transformar en una presó més, com tantes altres. Però el record és un romanent. “Vaig trobar que era un espai de molta duresa i també molta sensibilitat”, explica la fotògrafa Pilar Aymerich, que va documentar la situació de la presó i aquells moments del moviment feminista als carrers de la Trini i també a la resta de la ciutat.

“Veïnatges forçats” és un relat col·lectiu que rescata “un forat de la memòria de la Trinitat Vella i també de la ciutat”, explica en la seva presentació a la presó Model la Julia Montilla, qui, amb aquest documental vol restituir la memòria de les dones privades de llibertat en aquesta institució que ocupa una quarta part de tot el barri.

En aquest espai de la Model – antiga presó reconvertida en espai públic i amb projectes de nous equipaments pel barri – el record de les lluites pels drets de les dones, dintre i fora de la presó, fa reflexionar a la Dolors Calvet: “Són guerres que mai les pots donar per guanyades”.

“Veïnatges forçats” és un dels projectes de recuperació de memòria veïnal del Pla de Barris de la  Trinitat Vella, en col·laboració amb l’Observatori de la Vida Quotidiana (OVQ).