Un idioma desconegut és molt més que una sèrie de paraules exòtiques, de signes estranys i normes ortogràfiques desconcertants. És un misteri que et deixa fora de circulació, amb sensació de solitud i aïllament.
Per això per a les persones nouvingudes és fonamental aprendre l’idioma del lloc on arriben per viure. Significa redescobrir el món i tenir accés a noves maneres de veure la realitat. A Catalunya l’aprenentatge del català i el castellà és la primera porta -simbòlica i real- d’entrada i integració per moltes famílies nouvingudes. Els petits i joves que acaben d’aterrar a la ciutat ho tenen relativament fàcil això d’aprendre idiomes nous per ells, perquè les classes diàries i de reforç a l’escola o a l’institut fan possible una immersió ràpida.
Però ¿què passa amb els adults, amb els pares i mares que, juntament amb els seus fills, aterren a Barcelona a la recerca d’una vida millor? Hi ha moltes vies d’aprenentatge de l’idioma i, més enllà dels apunts, taula i pissarra, al barri del Besòs i el Maresme han posat en marxa un projecte que integra la vida a classe. Es diu Caliu, i acull mares arribades de països com el Pakistan o Marroc que comparteixen històries, esmorzars i converses al menjador de l’escola Eduard Marquina i l’escola Prim (també a l’escola Concepció Arenal el curs passat) alguns matins a la setmana, un cop deixen els seus petits a classe.
“Els objectius són que aprenguin el català i el castellà, però també ens interessa molt la seva participació dintre de l’escola, la relació i comunicació amb altres famílies i el professorat”, explica Isa Redaño, coordinadora del projecte Caliu, del programa Pla de Barris del Besòs i el Maresme, i desenvolupat per l’associació Martinet Solidari. “A elles els interessa molt aprendre i d’aquesta manera, a poc a poc, participen de les propostes, de les xerrades, entrant en la dinàmica comunitària del barri”.
La diversitat sociocultural representa una riquesa i una oportunitat per generar vincles, però per fer aquesta xarxa és important involucrar les famílies i el teixit comunitari en el procés educatiu, de manera que puguin treballar conjuntament aspectes com l’activitat socioeducativa fora de l’horari escolar, la vinculació dels infants i joves amb el barri o els hàbits alimentaris i de salut, entre d’altres. Paral·lelament, projectes com el de Caliu són una bona fórmula per donar suport als projectes educatius dels centres per prevenir la segregació, fomentin els espais de trobada i les relacions de suport mutu.
Tres contes i moltes rialles
Abans de les nou del matí un grup de mares ja va per feina al menjador de l’escola Eduard Marquina, al barri del Besòs i el Maresme. Són un grup de dones que estan aprenent català i castellà. Fan cara d’estar il·lusionades, però també una mica nervioses, explica una d’elles, perquè aquest matí és especial: en uns minuts han d’anar a una classe i explicar tres contes utilitzant paraules i frases que encara són una mica noves per elles.
Quan entren a la classe de P5, saludant i donant el bon dia a tothom, un dels nens s’aixeca de la cadira i córrer a abraçar a una de les visitants: és la seva mare i no se’n pot estar. Després, entre rialles, demandes de silenci i expressions d’emoció- dels petits, però també de les mares i les monitores-, parlant unes i altres, les dones expliquen un conte sobre un corb que no pot veure aigua si no l’ajuden entre uns i altres, sobre un pastor malalt que avisa als seus fills que sols, no tenen força, però que si fan les coses junts poden arribar fins on vulguin.
El conte final és la història del Rufus, un gos bo i entremaliat, al que li encanta mossegar ossos, però que a vegades es despista mirant el seu reflex al riu. Les mares -explicant el conte amb paraules i expressions que ja comencen a sentir més properes i càlides- obren una caixeta i diuen als petits que dintre d’aquesta hi ha el ‘retrat’ d’una persona bona, forta, valenta, una persona molt important. I passant per cada taula, demanant que guardin el secret els que ja han vist el ‘retrat’, ensenyen criatura per criatura l’interior de la caixeta on hi ha… un petit i preciós mirall. En acabar la trobada a la classe, les dones tornen al menjador parlant sobre les cares d’alegria o de sorpresa dels infants en trobar-se amb el seu propi reflex al mirallet.
“Jo estic molt contenta del projecte. M’ajuda molt, perquè tinc més confiança en mi mateixa”, explica Artjola, una de les mares. “Sí, jo també, perquè així puc ajudar els meus fills a fer els deures. I és útil per trobar feina”, diu Narinder. “I també per les gestions per fer els documents de la nacionalitat,”, apunta Rashida. “I per comprar, per moltes coses”, segons Benish. “Va molt bé, jo ja parlo també una mica”, complementa una altra mare que es diu Avisa. “Per mi és molt important, així puc conversar amb el metge quan anem al CAP, pensa que jo tinc tres fills”, explica Mumtez. “A mi m’agrada molt, aquesta classe. Abans no podia parlar amb altres
persones, i ara puc fer les coses per mi mateixa”, conclou Anam. Queda clar. Aprendre així, entre noves amigues, en una escola que t’acull, és una bona eina de vida.